Les persones que em coneixen bé saben que llegeixo un bon grapat de llibres l'any. Alguns passen sense pena ni glòria i acaben engruixint les meves, ja molt farcides, prestatgeries; i d'altres, a banda d'anar a parar a aquest petit magatzem, també aconsegueixen un petit lloc dintre del calaix de les reflexions. És el cas d'un llibre, deixeu-me dir que imprescindible, que m'he llegit en dos dies perquè m'ha atrapat d'una manera com pocs ho fan. Barreja història personal i teoria de la mort de la llengua catalana, i ha estat Premi Ramon Llull 2009.
Es tracta de "L'últim home que parlava català", d'en Carles Casajuana. Jo puc tenir les meves pròpies (i també compartides) teories sobre la recessió en l'ús i aprenentatge actuals de la nostra llengua, però al llarg del text he trobat passatges que reflecteixen tan bé el que ens està passant, que no vull deixar de compartir-ho amb qui ho vulgui llegir. Si tinc temps (i ganes, tot sigui dit...) potser posaré algun altre passatge.
Per reflexionar, comentar i que cadascú hi digui la seva. Primer de tot us deixo la sinopsi del llibre per situar-vos:
- Si mai desaparegués el català, com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel.la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel.la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català......-
Per reflexionar: Com s'ha arribat a la situació actual de la nostra llengua?? L'escriptor sitúa l'acció en un futur no molt llunyà, però el que diu és tan vigent....
"...Rosenfeld (el professor) coneix a fons la història de Catalunya i intueix on ha de buscar: el fracàs d'una classe dirigent que no va ser capaç d'aixecar un estat, d'una burgesia panxacontenta i victimista que es va estimar més ser cua del lleó esdentegat de Madrid que cap d'un ratolí català que, a Europa, hauria pogut fer un paper tan digne com el danès o el suec. La desaparició d'una menestralia escombrada per les ventades de la globalització, delmada per la competència provinent de llocs remots, indefensa i incapaç de sobreviure en un món de comerç instantani, sense horaris ni distàncies.
La pèrdua d'autoestima d'una població envellida, arraconada a casa seva per onades immigratòries successives.
La derrota definitiva d'un país que mai no va tenir el coratge d'apostar-se tot sencer a l'aventura de ser ell mateix....."
