El lideratge del candidat o candidata a unes eleccions, el lideratge de les emocions

Ara que tenim tan propera la data de les eleccions municipals, a 79 dies de la comtessa electoral, són molt pocs els grups que encara no han posat fil a l'agulla i han engegat la seva maquinària electoral. Dels que ja han posat en marxa l'engranatge ,alguns, amb prou previsió; ja fa mesos que hi treballen, bé per donar a conèixer candidats desconeguts, bé per copsar l'estat d'opinió en relació als temes de més interès per als seus electors i recopilar la informació per al posterior programa.

D'altres, s'hi han posat més tard, segurs i contents de la feina feta, potser repeteixen candidat, o senzillament perquè s'hi han posat ara a 100 dies, sense més raó que la de “vinga, va, comencem”.

La voràgine fa que s'acabin apilonant a sobre la taula documents d'estratègia, de calendari, d'organització d'actes, reunions i grups de treball, actes públics, conferències i tot allò que ajudi al candidat o candidata a posicionar-se i a crear un corrent d'opinió favorable.

En la majoria de casos, ja estan repartits tots els papers de l'auca, però, i el líder? O la “lideressa”, com s'expressaria Esperanza Aguirre...

Està clar que cada persona candidata té el seu propi caràcter, diguem-ne l'empremta personal, i després queda conformat amb tota aquella amalgama de trets que l'ajudaran a transmetre el seu missatge, com són el seu relat personal, el seu discurs, els seus valors com a persona, i també el seu estil de lideratge.
Però ens trobem que en els moments actuals, el model “follow me” (veniu i seguiu-me), ja no funciona. Avui, més que mai en algunes formacions polítiques hi ha vertaders conflictes per aquest motiu, “líders messiànics” en diuen. Són aquells que entenen el fet polític com el “seguiu-me que jo us conduiré a la terra promesa”, però afortunadament la societat ha evolucionat i ja no se sent còmoda seguint aquest model. Més que tot perquè el seguidor, ja no sent còmode essent part passiva del projecte, sinó que reclama implicació i poder fer aportacions que ajudin a tirar-lo endavant. I és clar, en base a aquest model, el que realment s'imposa com a filosofia d'actuació i que acaba essent el més important és arribar amb tots, i a temps.
Estem parlant de que el líder ha de tenir un carisma especial? Doncs no, tampoc no cal. Però sí que calen indefectiblement una sèrie de trets d'autenticitat, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. Cal també una persistència d'exercici quasi militant: persistir, persistir i persistir; i tot això ben encoixinat amb confiança. Si un líder no és capaç de transmetre confiança, si no és capaç d'assolir que tu, militant, seguidor, seguidora, li tinguis confiança perquè el percebis com a líder competitiu, és líder mort.
Estratègicament el que acabo de descriure pot acabar transformant-se en un lideratge emocional, un lideratge que, a més de connectar el líder amb la gent, fa que es mogui amb paràmetres de política meditada, ja que al cap i a la fi, es pot competir millor quan un és i se sent millor persona, i si algú és millor persona, de retruc és millor candidat.
En conclusió, per assolir un lideratge emocional, assertiu, proactiu, empàtic i que generi confiança farà falta, potser una mica d'entrenament, però sobretot, a més de parlar amb la boca, fer-ho també amb el cos, i el més important de tot, amb l'ànima.

Per ilustrar l'article, val la pena que mireu aquest video, que de ben segur us sonarà molt i que recull molt bé els atributs dels quals us acabo de parlar. Es tracta de Barack Obama parlant davant dels seus seguidors el 3 de gener de 2008, després de la seva victòria contra els altres candidats del partit demòcrata en les primàries (caucus) de Iowa prèvies a les eleccions del mes de novembre als EUA. Fixeu-vos que només parla d'emocions!!