Sovint parlem molt de la imatge: de la imatge corporativa, de la imatge visual,...sempre referida a coses molt tangibles, però parlem poc de la imatge quan ens referim a com són percebudes les persones, a aquells trets que les distingeixen les unes de les altres, a la seva personalitat, carisma, empatia i/o capacitat de comunicació.
Hom pensa que la imatge en les persones es redueix al mer estilisme, en si porta el cabell curt o llarg, si porta barba o no, o la forma de les ulleres, o el color de la corbata...aspectes aquests que els mitjans de comunicació actuals ens han inoculat a l'hora d'interpretar escenaris polítics, sobretot en els debats. Per tant, a banda de les idees i continguts, resoldrem que, sobretot, els debats han de ser transmissors i projectors d'imatge.
La imatge transmesa i la percebuda està formada per diversos paràmetres: per accions, o omissions (també molt importants), fortaleses i/o debilitats, emocions, i idees. Així, entrem en el camp de la comunicació no verbal, aquella que expressa les veritables emocions, aquella que dona lloc a les expressions carismàtiques que infundeixen confiança i seguretat.
El liderat, com parlavem en el post anterior, s'ha d'acabar transformant en el liderat de les emocions. S'ha de transformar en una recepta amb ingredients a parts més o menys iguals, que un cop barrejats, han de donar com a resultat una bona estratègia que pugui influir en l'opinió pública. Aquests ingredients tan necessaris són la comunicació, la credibilitat, l'autoritat, la confiança i la capacitat d'escolta.
Si, per contra, les manifestacions de caire no verbal (o verbal també) s'orienten cap a camins foscos, amb actituds estridents, cridaneres, excèntriques o tal vegada, inesperades, sempre seran estratègies imprudents que generaran rebuig en el destinatari dels missatges.
Segons NIMMO i SAVAGE (NIMMO, Dan y Robert SAVAGE: Candidates and Their Images. Pacific Palisades, Goodyear, 1976), al públic li interessen les accions de la persona candidata de la seva vida present i actual. Potser algunes experiències o fites que hagi ostentat en llocs anteriors li poden servir de garantia, però cal anar amb compte que no facin l'efecte contrari i no siguin més que la via directa cap al fracàs electoral.
Davant la simil.litud de programes, caldrà que els candidats i candidates trobin una sèrie de clixés verbals, i s'expressin amb vigor i força de tal manera que els faci diferents dels candidats contraris.
Els públics valoren que el candidat, sigui un bon comunicador, que sàpiga exposar, debatre, defensar una posició teòrica, tenir sentit de l'humor, que domini les tècniques de negociació, i en general, que es mogui bé en les relacions interpersonals. I com a ésser humà, els interessa la seva vida familiar, els seus amics, les seves aficions i el seu físic. Amb tota aquesta amalgama d'atributs conclourem que la imatge que haurà de projectar la persona serà: el que sabem i el que no en sabem d'ella, la informació correcta i també la incorrecta que es difongui sobre aquesta persona, el que sentim davant dels seus missatges, i les expectatives que ens crea com a públic receptor.
Cal tenir en compte que la comunicació no verbal aporta el 70% de la informació que desprèn la persona, i que als debats televisius, l'audiència només reté un 7% del que diuen els/les candidats/tes. Perquè la televisió, mostra els comportaments i les expressions en tota la seva plenitud, i fa que l'audiència els compari.
Els atributs més valorats i més acceptats: autoritat, energia i felicitat.
Les dones, a més, són més empàtiques, receptives i afins a l'intercanvi d'idees, a més de ser, en general, més alegres, més espontànies i més entusiastes que els homes. Els homes, es mostren més pragmàtics en situacions d'enuig o d'aversió a un tema concret.
Elements de la imatge
- Sempre, sempre, sempre....coherència!!
- Compte amb l'expressió facial versus el contingut del discurs
- La mirada, el moviment de les mans...
- La inflexió de la veu: cal transmetre seguretat i convicció amb el to, volum i ritme del discurs
- Tot amb una cadència adequada de les paraules, alerta amb el caudal, no cal ser un torrent...
- La posició del cos, la distància física amb les altres persones, el caminar....
i el discurs i el relat del candidat/ta, però això ja són figues d'un altre paner.....
Us deixo amb un magnífic documental que va emetre La Sexta al 2008 titulat "El carisma de los políticos" i el qual www.laguiatv.com deia: excepcional documental que analiza, en dos episodios, las bambalinas de los escenarios en los que se desenvuelve la clase política.
El primer episodio analiza la comunicación no verbal de los líderes políticos de ámbito mundial. Diferentes expertos, como el profesor René Zayan, de la Universidad de Lovaina (Bélgica) o el profesor Roger D. Masters de la Universidad de Dartmouth (EEUU), diseccionan el comportamiento gestual de diferentes líderes políticos desde un punto de vista científico.
Análisis facial del rostro de Mariano Rajoy con el programa del doctor Nicu Sebe. Las barras horizontales indican el porcentaje de felicidad, sorpresa, ira, asco, tristeza y miedo que componen la expresión del rostro en cada momento.
Para Zayán “Zapatero es una persona que manifiesta mucha empatía, receptividad, interés cuando escucha a otros”. Sobre el rostro del líder de la oposición, Mariano Rajoy, dice: “Es muy neutro, muy inexpresivo y a menudo es triste y casi aburrido”.
“Lo que es típico de los políticos no carismáticos como Aznar es la inexpresividad de la mirada; las cejas nunca se mueven. Es decir, cuando se ríen no hay alegría, cuando quieren manifestar autoridad no hay dominancia, cuando quieren ser empáticos, no hay compasión”, afirma Zayan.
Es muy sorprendente descubrir que la mayoría de los gestos de los políticos son también gestos utilizados por los chimpancés en su comunicación grupal.
El documental presenta un programa informático especialmente desarrollado por el profesor Nicu Sebe, de la Universidad de Ámsterdam, con el que descompone la expresión del rostro de los políticos como Tony Blair, George Bush, José Luis Zapatero y José María Aznar, entre otros. A través de las expresiones se pueden leer las emociones que pasan en cada momento los líderes (ira, tristeza, alegría…) con el resultado, realmente impresionante, de un cambio constante de esas emociones en muy poco tiempo.
René Zayán, profesor de psicología política de la Universidad de Lovaina, Bélgica
A través de los comentarios y experimentos desarrollados por los expertos que intervienen en el documental, se demuestra cómo afecta la comunicación no verbal en el carisma de diferentes líderes.
En el segundo episodio, diferentes expertos de ámbito nacional nos conducen al mundo de las campañas políticas haciendo un recorrido por las primeras, en los años 70, hasta las actuales.
Profesionales como Jorge Rábago, director del departamento de telegenia del PP, Gabriel Colomé, experto en Marketing político, o Miguel Ángel Rodríguez, ex asesor de Aznar, cuentan cómo se construye la imagen de un político y qué papel juegan los colores, el vestuario o las nuevas tecnologías en el ámbito de las campañas.
Análisis facial del rostro de Tony Blair con el programa del doctor Nicu Sebe
Miguel Ángel Rodríguez, periodista y portavoz del Gobierno 1996-1998, rememora un encuentro con José María Aznar: “Recuerdo que cuando llegó al despacho, le llamé y le dije: ‘Sr. Presidente, esto de que España va bien nos van a sacar los colores’. Y él dij ‘Ya verás como esto funciona’”.
Para Gabriel Colomé, profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, experto en campañas electorales, “en un debate en televisión sólo un siete% de lo que se dice va a ser retenido por las personas que lo están viendo”.
Con el testimonio de los expertos, se analiza cómo ha influido la imagen de los diferentes líderes políticos de nuestro país en los últimos años. “Creo que a Felipe González le faltaron algunos reflejos, ya en la ultima etapa de su ultimo mandato y eso dificultó extraordinariamente la comunicación entre el gobierno y la sociedad”, explica, por ejemplo, Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP.
Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP, afirma sin embargo que nunca ha creído “en eso que llaman los cambios de imagen”.
El documental cuenta también con las opiniones de periodistas e imitadores que trabajan diariamente en el seguimiento de nuestra clase política
Hom pensa que la imatge en les persones es redueix al mer estilisme, en si porta el cabell curt o llarg, si porta barba o no, o la forma de les ulleres, o el color de la corbata...aspectes aquests que els mitjans de comunicació actuals ens han inoculat a l'hora d'interpretar escenaris polítics, sobretot en els debats. Per tant, a banda de les idees i continguts, resoldrem que, sobretot, els debats han de ser transmissors i projectors d'imatge.
La imatge transmesa i la percebuda està formada per diversos paràmetres: per accions, o omissions (també molt importants), fortaleses i/o debilitats, emocions, i idees. Així, entrem en el camp de la comunicació no verbal, aquella que expressa les veritables emocions, aquella que dona lloc a les expressions carismàtiques que infundeixen confiança i seguretat.
El liderat, com parlavem en el post anterior, s'ha d'acabar transformant en el liderat de les emocions. S'ha de transformar en una recepta amb ingredients a parts més o menys iguals, que un cop barrejats, han de donar com a resultat una bona estratègia que pugui influir en l'opinió pública. Aquests ingredients tan necessaris són la comunicació, la credibilitat, l'autoritat, la confiança i la capacitat d'escolta.
Si, per contra, les manifestacions de caire no verbal (o verbal també) s'orienten cap a camins foscos, amb actituds estridents, cridaneres, excèntriques o tal vegada, inesperades, sempre seran estratègies imprudents que generaran rebuig en el destinatari dels missatges.
Segons NIMMO i SAVAGE (NIMMO, Dan y Robert SAVAGE: Candidates and Their Images. Pacific Palisades, Goodyear, 1976), al públic li interessen les accions de la persona candidata de la seva vida present i actual. Potser algunes experiències o fites que hagi ostentat en llocs anteriors li poden servir de garantia, però cal anar amb compte que no facin l'efecte contrari i no siguin més que la via directa cap al fracàs electoral.
Davant la simil.litud de programes, caldrà que els candidats i candidates trobin una sèrie de clixés verbals, i s'expressin amb vigor i força de tal manera que els faci diferents dels candidats contraris.
Els públics valoren que el candidat, sigui un bon comunicador, que sàpiga exposar, debatre, defensar una posició teòrica, tenir sentit de l'humor, que domini les tècniques de negociació, i en general, que es mogui bé en les relacions interpersonals. I com a ésser humà, els interessa la seva vida familiar, els seus amics, les seves aficions i el seu físic. Amb tota aquesta amalgama d'atributs conclourem que la imatge que haurà de projectar la persona serà: el que sabem i el que no en sabem d'ella, la informació correcta i també la incorrecta que es difongui sobre aquesta persona, el que sentim davant dels seus missatges, i les expectatives que ens crea com a públic receptor.
Cal tenir en compte que la comunicació no verbal aporta el 70% de la informació que desprèn la persona, i que als debats televisius, l'audiència només reté un 7% del que diuen els/les candidats/tes. Perquè la televisió, mostra els comportaments i les expressions en tota la seva plenitud, i fa que l'audiència els compari.
Els atributs més valorats i més acceptats: autoritat, energia i felicitat.
Les dones, a més, són més empàtiques, receptives i afins a l'intercanvi d'idees, a més de ser, en general, més alegres, més espontànies i més entusiastes que els homes. Els homes, es mostren més pragmàtics en situacions d'enuig o d'aversió a un tema concret.
Elements de la imatge
- Sempre, sempre, sempre....coherència!!
- Compte amb l'expressió facial versus el contingut del discurs
- La mirada, el moviment de les mans...
- La inflexió de la veu: cal transmetre seguretat i convicció amb el to, volum i ritme del discurs
- Tot amb una cadència adequada de les paraules, alerta amb el caudal, no cal ser un torrent...
- La posició del cos, la distància física amb les altres persones, el caminar....
i el discurs i el relat del candidat/ta, però això ja són figues d'un altre paner.....
Us deixo amb un magnífic documental que va emetre La Sexta al 2008 titulat "El carisma de los políticos" i el qual www.laguiatv.com deia: excepcional documental que analiza, en dos episodios, las bambalinas de los escenarios en los que se desenvuelve la clase política.
El primer episodio analiza la comunicación no verbal de los líderes políticos de ámbito mundial. Diferentes expertos, como el profesor René Zayan, de la Universidad de Lovaina (Bélgica) o el profesor Roger D. Masters de la Universidad de Dartmouth (EEUU), diseccionan el comportamiento gestual de diferentes líderes políticos desde un punto de vista científico.
Análisis facial del rostro de Mariano Rajoy con el programa del doctor Nicu Sebe. Las barras horizontales indican el porcentaje de felicidad, sorpresa, ira, asco, tristeza y miedo que componen la expresión del rostro en cada momento.
Para Zayán “Zapatero es una persona que manifiesta mucha empatía, receptividad, interés cuando escucha a otros”. Sobre el rostro del líder de la oposición, Mariano Rajoy, dice: “Es muy neutro, muy inexpresivo y a menudo es triste y casi aburrido”.
“Lo que es típico de los políticos no carismáticos como Aznar es la inexpresividad de la mirada; las cejas nunca se mueven. Es decir, cuando se ríen no hay alegría, cuando quieren manifestar autoridad no hay dominancia, cuando quieren ser empáticos, no hay compasión”, afirma Zayan.
Es muy sorprendente descubrir que la mayoría de los gestos de los políticos son también gestos utilizados por los chimpancés en su comunicación grupal.
El documental presenta un programa informático especialmente desarrollado por el profesor Nicu Sebe, de la Universidad de Ámsterdam, con el que descompone la expresión del rostro de los políticos como Tony Blair, George Bush, José Luis Zapatero y José María Aznar, entre otros. A través de las expresiones se pueden leer las emociones que pasan en cada momento los líderes (ira, tristeza, alegría…) con el resultado, realmente impresionante, de un cambio constante de esas emociones en muy poco tiempo.
René Zayán, profesor de psicología política de la Universidad de Lovaina, Bélgica
A través de los comentarios y experimentos desarrollados por los expertos que intervienen en el documental, se demuestra cómo afecta la comunicación no verbal en el carisma de diferentes líderes.
En el segundo episodio, diferentes expertos de ámbito nacional nos conducen al mundo de las campañas políticas haciendo un recorrido por las primeras, en los años 70, hasta las actuales.
Profesionales como Jorge Rábago, director del departamento de telegenia del PP, Gabriel Colomé, experto en Marketing político, o Miguel Ángel Rodríguez, ex asesor de Aznar, cuentan cómo se construye la imagen de un político y qué papel juegan los colores, el vestuario o las nuevas tecnologías en el ámbito de las campañas.
Análisis facial del rostro de Tony Blair con el programa del doctor Nicu Sebe
Miguel Ángel Rodríguez, periodista y portavoz del Gobierno 1996-1998, rememora un encuentro con José María Aznar: “Recuerdo que cuando llegó al despacho, le llamé y le dije: ‘Sr. Presidente, esto de que España va bien nos van a sacar los colores’. Y él dij ‘Ya verás como esto funciona’”.
Para Gabriel Colomé, profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, experto en campañas electorales, “en un debate en televisión sólo un siete% de lo que se dice va a ser retenido por las personas que lo están viendo”.
Con el testimonio de los expertos, se analiza cómo ha influido la imagen de los diferentes líderes políticos de nuestro país en los últimos años. “Creo que a Felipe González le faltaron algunos reflejos, ya en la ultima etapa de su ultimo mandato y eso dificultó extraordinariamente la comunicación entre el gobierno y la sociedad”, explica, por ejemplo, Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP.
Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP, afirma sin embargo que nunca ha creído “en eso que llaman los cambios de imagen”.
El documental cuenta también con las opiniones de periodistas e imitadores que trabajan diariamente en el seguimiento de nuestra clase política
2 comentaris:
Montse, m'ha agradat el teu post! Estic totalment d'acord amb el què poses i diré més: avui dia ens manquen bons candidats ja que la majoria amaguen les emocions. Ens llegim :-)
Gràcies pel comentari Àstrid! tal com diu l'amic Gutiérrez-Rubí, un candidat no és bon candidat si no et genera ganes d'abraçar-lo...
Publica un comentari a l'entrada