De les emocions, humanes?

En el "dia després" en que tothom parla "del debat a dos", a mi em vé de gust parlar d'una altra cosa. Ja hi ha moltes persones que opinen sobre el debat, mooolt més enteses que jo, que ahir a la nit van esmerçar el seu temps personal en analitzar fins a l'últim detall tot el que donava de sí l'encontre entre Rajoy i Rubalcaba.
Per tant, avui que per fi ha sortit el sol, física i metafòricament parlant, voldria dir alguna cosa sobre les emocions de vegades mal anomenades, humanes, ja que pel comportament que se'n desprèn, bé podrien anomenar-se animals, doncs ens mostren les cares més obscures d'algunes persones.
Ens trobem, amb aquell home o aquella dona que socialment són reconeguts i acceptats per la seva vàlua sobretot professional, que de vegades amaguen, en l'àmbit privat, personalitats difícils d'identificar amb el rol que desenvolupen durant el dia. Persones de conversa afable i aparentment intel.ligent, transformen el seu argot i actituds en situacions que els són difícils de gestionar, com si veritables doctors Jeckyll es tractessin. En podríem anomenar altrament com a llops amb pell de xai, essent-ne molts més dels que creiem...segur que a hores d'ara en tenim un o una asseguts al costat al vagó del metro, o a la feina, o en un dinar d'amics, o parlant amb nosaltres a l'altra banda del telèfon, amb tota la normalitat del món.
Adonar-se, i a voltes, patir, la vertadera personalitat d'aquestes persones, fa romiar. Primer es planteja si el que s'ha de fer és deixar de creure d'una forma definitiva en les relacions humanes i blindar-se. Folrar-se per sempre més amb una cuirassa anti-tot que ens permeti circular per la vida amb les dosis d'indiferència i fortalesa necessàries. Seria una bona opció no? Però com en tot, acabarien pagant justos per pecadors, i ens acabarien passant pel costat (bones)persones(bones) les quals ignoraríem olímpicament sense saber que, en aquell moment, ens estaríem perdent quelcom que val realment la pena...
La decissió és complicada, en qualsevol cas, si algun dia en detectem un o una d'aquests Jeckylls, sempre tenim l'opció de sortir corrents, tancant ràpidament la porta, per tal que les seves paraules o el seu comportament s'estrellin directament contra ella i així no tinguin temps de ferir-nos. Amb sort, els projectils rebotaran, i se'ls giraran en contra.

Avantatges de tenir un domini personal...

Aquesta setmana els companys i companyes del Postgrau en xarxes socials de la UOC hem posat en marxa una eina col.laborativa pr atl de compartir coneixement i inquietuds en aquelles matèries relacionades amb els estudis que estem realitzant, però també per donar resposta a totes aquelles qüestions que ens plantegem en relació a les xarxes socials, el seu ús, anàlisi i repercussió. Per tant, en l'espera de que vagin sortint els meus articles, us deixo amb una lectura recomanada del meu company Joan Simon, en la qual reflexiona sobre els avantatges de tenir un domini personal. Ja em direu la vostra opinió...

Article Joan Simon

"Donde dije digo, digo Diego" o exactament així, però a l'inrevés

No fa gaires dies, ens preguntàvem algunes persones que freqüentem Twitter, com podia ser que amb la quantitat de persones que es dediquen a la comunicació a Palau, pugui sortir el portaveu del Govern esgrimint problemes de comunicació a l'hora de comunicar les coses. Un diu blanc, l'altre negre, i a continuació, un tercer confirma que finalment serà groc. I això genera desconcert, i de retruc, desconfiança. Si al cap de només de 100 ens situem en aquests nivells d'incoherència, com serà d'aquí a dos anys?? Recomano la lectura de l'Il.lustratiu post de l'amic Pau Canaleta

Avui toca parlar de les noves tecnologies en les campanyes electorals

De la mà de l'amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Preneu notes!!

Las nuevas tecnologías en las campañas electorales

View more presentations from Antoni

La comunicació no verbal en els candidats i les candidates

Sovint parlem molt de la imatge: de la imatge corporativa, de la imatge visual,...sempre referida a coses molt tangibles, però parlem poc de la imatge quan ens referim a com són percebudes les persones, a aquells trets que les distingeixen les unes de les altres, a la seva personalitat, carisma, empatia i/o capacitat de comunicació.
Hom pensa que la imatge en les persones es redueix al mer estilisme, en si porta el cabell curt o llarg, si porta barba o no, o la forma de les ulleres, o el color de la corbata...aspectes aquests que els mitjans de comunicació actuals ens han inoculat a l'hora d'interpretar escenaris polítics, sobretot en els debats. Per tant, a banda de les idees i continguts, resoldrem que, sobretot, els debats han de ser transmissors i projectors d'imatge.
La imatge transmesa i la percebuda està formada per diversos paràmetres: per accions, o omissions (també molt importants), fortaleses i/o debilitats, emocions, i idees. Així, entrem en el camp de la comunicació no verbal, aquella que expressa les veritables emocions, aquella que dona lloc a les expressions carismàtiques que infundeixen confiança i seguretat.
El liderat, com parlavem en el post anterior, s'ha d'acabar transformant en el liderat de les emocions. S'ha de transformar en una recepta amb ingredients a parts més o menys iguals, que un cop barrejats, han de donar com a resultat una bona estratègia que pugui influir en l'opinió pública. Aquests ingredients tan necessaris són la comunicació, la credibilitat, l'autoritat, la confiança i la capacitat d'escolta.
Si, per contra, les manifestacions de caire no verbal (o verbal també) s'orienten cap a camins foscos, amb actituds estridents, cridaneres, excèntriques o tal vegada, inesperades, sempre seran estratègies imprudents que generaran rebuig en el destinatari dels missatges.
Segons NIMMO i SAVAGE (NIMMO, Dan y Robert SAVAGE: Candidates and Their Images. Pacific Palisades, Goodyear, 1976), al públic li interessen les accions de la persona candidata de la seva vida present i actual. Potser algunes experiències o fites que hagi ostentat en llocs anteriors li poden servir de garantia, però cal anar amb compte que no facin l'efecte contrari i no siguin més que la via directa cap al fracàs electoral.
Davant la simil.litud de programes, caldrà que els candidats i candidates trobin una sèrie de clixés verbals, i s'expressin amb vigor i força de tal manera que els faci diferents dels candidats contraris.
Els públics valoren que el candidat, sigui un bon comunicador, que sàpiga exposar, debatre, defensar una posició teòrica, tenir sentit de l'humor, que domini les tècniques de negociació, i en general, que es mogui bé en les relacions interpersonals. I com a ésser humà, els interessa la seva vida familiar, els seus amics, les seves aficions i el seu físic. Amb tota aquesta amalgama d'atributs conclourem que la imatge que haurà de projectar la persona serà: el que sabem i el que no en sabem d'ella, la informació correcta i també la incorrecta que es difongui sobre aquesta persona, el que sentim davant dels seus missatges, i les expectatives que ens crea com a públic receptor.
Cal tenir en compte que la comunicació no verbal aporta el 70% de la informació que desprèn la persona, i que als debats televisius, l'audiència només reté un 7% del que diuen els/les candidats/tes. Perquè la televisió, mostra els comportaments i les expressions en tota la seva plenitud, i fa que l'audiència els compari.
Els atributs més valorats i més acceptats: autoritat, energia i felicitat.
Les dones, a més, són més empàtiques, receptives i afins a l'intercanvi d'idees, a més de ser, en general, més alegres, més espontànies i més entusiastes que els homes. Els homes, es mostren més pragmàtics en situacions d'enuig o d'aversió a un tema concret.
Elements de la imatge
- Sempre, sempre, sempre....coherència!!
- Compte amb l'expressió facial versus el contingut del discurs
- La mirada, el moviment de les mans...
- La inflexió de la veu: cal transmetre seguretat i convicció amb el to, volum i ritme del discurs
- Tot amb una cadència adequada de les paraules, alerta amb el caudal, no cal ser un torrent...
- La posició del cos, la distància física amb les altres persones, el caminar....

i el discurs i el relat del candidat/ta, però això ja són figues d'un altre paner.....

Us deixo amb un magnífic documental que va emetre La Sexta al 2008 titulat "El carisma de los políticos" i el qual www.laguiatv.com deia: excepcional documental que analiza, en dos episodios, las bambalinas de los escenarios en los que se desenvuelve la clase política.
El primer episodio analiza la comunicación no verbal de los líderes políticos de ámbito mundial. Diferentes expertos, como el profesor René Zayan, de la Universidad de Lovaina (Bélgica) o el profesor Roger D. Masters de la Universidad de Dartmouth (EEUU), diseccionan el comportamiento gestual de diferentes líderes políticos desde un punto de vista científico.
Análisis facial del rostro de Mariano Rajoy con el programa del doctor Nicu Sebe. Las barras horizontales indican el porcentaje de felicidad, sorpresa, ira, asco, tristeza y miedo que componen la expresión del rostro en cada momento.
Para Zayán “Zapatero es una persona que manifiesta mucha empatía, receptividad, interés cuando escucha a otros”. Sobre el rostro del líder de la oposición, Mariano Rajoy, dice: “Es muy neutro, muy inexpresivo y a menudo es triste y casi aburrido”.
“Lo que es típico de los políticos no carismáticos como Aznar es la inexpresividad de la mirada; las cejas nunca se mueven. Es decir, cuando se ríen no hay alegría, cuando quieren manifestar autoridad no hay dominancia, cuando quieren ser empáticos, no hay compasión”, afirma Zayan.
Es muy sorprendente descubrir que la mayoría de los gestos de los políticos son también gestos utilizados por los chimpancés en su comunicación grupal.
El documental presenta un programa informático especialmente desarrollado por el profesor Nicu Sebe, de la Universidad de Ámsterdam, con el que descompone la expresión del rostro de los políticos como Tony Blair, George Bush, José Luis Zapatero y José María Aznar, entre otros. A través de las expresiones se pueden leer las emociones que pasan en cada momento los líderes (ira, tristeza, alegría…) con el resultado, realmente impresionante, de un cambio constante de esas emociones en muy poco tiempo.
René Zayán, profesor de psicología política de la Universidad de Lovaina, Bélgica
A través de los comentarios y experimentos desarrollados por los expertos que intervienen en el documental, se demuestra cómo afecta la comunicación no verbal en el carisma de diferentes líderes.
En el segundo episodio, diferentes expertos de ámbito nacional nos conducen al mundo de las campañas políticas haciendo un recorrido por las primeras, en los años 70, hasta las actuales.
Profesionales como Jorge Rábago, director del departamento de telegenia del PP, Gabriel Colomé, experto en Marketing político, o Miguel Ángel Rodríguez, ex asesor de Aznar, cuentan cómo se construye la imagen de un político y qué papel juegan los colores, el vestuario o las nuevas tecnologías en el ámbito de las campañas.
Análisis facial del rostro de Tony Blair con el programa del doctor Nicu Sebe
Miguel Ángel Rodríguez, periodista y portavoz del Gobierno 1996-1998, rememora un encuentro con José María Aznar: “Recuerdo que cuando llegó al despacho, le llamé y le dije: ‘Sr. Presidente, esto de que España va bien nos van a sacar los colores’. Y él dij ‘Ya verás como esto funciona’”.
Para Gabriel Colomé, profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, experto en campañas electorales, “en un debate en televisión sólo un siete% de lo que se dice va a ser retenido por las personas que lo están viendo”.
Con el testimonio de los expertos, se analiza cómo ha influido la imagen de los diferentes líderes políticos de nuestro país en los últimos años. “Creo que a Felipe González le faltaron algunos reflejos, ya en la ultima etapa de su ultimo mandato y eso dificultó extraordinariamente la comunicación entre el gobierno y la sociedad”, explica, por ejemplo, Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP.
Jorge Rábago, director del departamento de Telegenia del PP, afirma sin embargo que nunca ha creído “en eso que llaman los cambios de imagen”.
El documental cuenta también con las opiniones de periodistas e imitadores que trabajan diariamente en el seguimiento de nuestra clase política

El lideratge del candidat o candidata a unes eleccions, el lideratge de les emocions

Ara que tenim tan propera la data de les eleccions municipals, a 79 dies de la comtessa electoral, són molt pocs els grups que encara no han posat fil a l'agulla i han engegat la seva maquinària electoral. Dels que ja han posat en marxa l'engranatge ,alguns, amb prou previsió; ja fa mesos que hi treballen, bé per donar a conèixer candidats desconeguts, bé per copsar l'estat d'opinió en relació als temes de més interès per als seus electors i recopilar la informació per al posterior programa.

D'altres, s'hi han posat més tard, segurs i contents de la feina feta, potser repeteixen candidat, o senzillament perquè s'hi han posat ara a 100 dies, sense més raó que la de “vinga, va, comencem”.

La voràgine fa que s'acabin apilonant a sobre la taula documents d'estratègia, de calendari, d'organització d'actes, reunions i grups de treball, actes públics, conferències i tot allò que ajudi al candidat o candidata a posicionar-se i a crear un corrent d'opinió favorable.

En la majoria de casos, ja estan repartits tots els papers de l'auca, però, i el líder? O la “lideressa”, com s'expressaria Esperanza Aguirre...

Està clar que cada persona candidata té el seu propi caràcter, diguem-ne l'empremta personal, i després queda conformat amb tota aquella amalgama de trets que l'ajudaran a transmetre el seu missatge, com són el seu relat personal, el seu discurs, els seus valors com a persona, i també el seu estil de lideratge.
Però ens trobem que en els moments actuals, el model “follow me” (veniu i seguiu-me), ja no funciona. Avui, més que mai en algunes formacions polítiques hi ha vertaders conflictes per aquest motiu, “líders messiànics” en diuen. Són aquells que entenen el fet polític com el “seguiu-me que jo us conduiré a la terra promesa”, però afortunadament la societat ha evolucionat i ja no se sent còmoda seguint aquest model. Més que tot perquè el seguidor, ja no sent còmode essent part passiva del projecte, sinó que reclama implicació i poder fer aportacions que ajudin a tirar-lo endavant. I és clar, en base a aquest model, el que realment s'imposa com a filosofia d'actuació i que acaba essent el més important és arribar amb tots, i a temps.
Estem parlant de que el líder ha de tenir un carisma especial? Doncs no, tampoc no cal. Però sí que calen indefectiblement una sèrie de trets d'autenticitat, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. Cal també una persistència d'exercici quasi militant: persistir, persistir i persistir; i tot això ben encoixinat amb confiança. Si un líder no és capaç de transmetre confiança, si no és capaç d'assolir que tu, militant, seguidor, seguidora, li tinguis confiança perquè el percebis com a líder competitiu, és líder mort.
Estratègicament el que acabo de descriure pot acabar transformant-se en un lideratge emocional, un lideratge que, a més de connectar el líder amb la gent, fa que es mogui amb paràmetres de política meditada, ja que al cap i a la fi, es pot competir millor quan un és i se sent millor persona, i si algú és millor persona, de retruc és millor candidat.
En conclusió, per assolir un lideratge emocional, assertiu, proactiu, empàtic i que generi confiança farà falta, potser una mica d'entrenament, però sobretot, a més de parlar amb la boca, fer-ho també amb el cos, i el més important de tot, amb l'ànima.

Per ilustrar l'article, val la pena que mireu aquest video, que de ben segur us sonarà molt i que recull molt bé els atributs dels quals us acabo de parlar. Es tracta de Barack Obama parlant davant dels seus seguidors el 3 de gener de 2008, després de la seva victòria contra els altres candidats del partit demòcrata en les primàries (caucus) de Iowa prèvies a les eleccions del mes de novembre als EUA. Fixeu-vos que només parla d'emocions!!

#unaplaus

L'ovació d'aquesta setmana va per a una colla de mainada de Palafrugell, que sota la denominació de PalafruHell Trastostudios, estan gravant una sèrie d'humor sobre la seva visió particular de la ciutat, que una vegada editada, es projectarà per algunes televisions locals. Els actors, guionistes, tècnics, director...són tots nois i noies en edat escolar que són grans afeccionats al cinema. A partir d'un pressupost quasi-inexistent i dosis colossals d'imaginació, esforç i treball, estan acabant de confegir un producte que, de ben segur, no deixarà indiferent a ningú. #unaplaus per vosaltres!!