Tanquem la trilogia de la neu. NEVADA=INDEPENDÈNCIA

Ja està, segur que direu. Ara la Montse apel·la al recurs fàcil. Ara ens dirà que si fóssim independents la gestió de la gran nevada s'hagués portat per altres camins. Doncs sí. Però no. No anava per aquí, companys.
Avui vull parlar de les consultes independentistes, les quals tindran en el 25 d'abril la 3a. Fornada. Darrerament, ja han sortit les veus de sempre, aquelles tremendistes que se'n cuiden sistemàticament de recordar-nos que amb les consultes no anem enlloc. Total, no són vinculants, quina pèrdua de temps, no? I sabeu per què ho fan? Perquè els fan por. Perquè no saben com aturar-ho, especialment aquells que, intuint el que un dia pot passar, es dediquen a escampar i fomentar el desànim amb el ferm propòsit que desistim. També pequen d'il·lusos.
Però tornem a la nevada. Un dels fets més solidaris amb el que ens hem enfrontat darrerament. Qui ha netejat en molts casos els carrers dels pobles? Els propis veïns. Qui no ha dona aixopluc a algun amic, o familiar o conegut que es trobava en condicions inferiors a les pròpies? Els propis veïns. Qui ha estat que, de forma altruista, ha ofert transport, menjar o tan sols companyia a qui ho podia necessitar? Els veïns. Qui ha treballat en els ajuntaments amb els dispositius que s'havien establert? Policia local, protecció civil, regidors, alcaldes, voluntaris...al capdavall tots ells veïns. I també PERSONES.
És la pròpia ciutadania que amb la seva solidaritat i implicació han ajudat a sortir de la situació en què ens trobàvem, són les mateixes persones que amb la seva veu i el seu vot poden alçar-se contra la situació actual i dir prou.
Volem votar i volem ser independents, perquè al capdavall tots som persones i tenim el dret a decidir sobre el nostre futur. I com el garantirem? De la millor manera possible, tenint un estat propi. Essent un país de ple dret.

PD. per cert, aquests dies de foscor he pogut dedicar més estona a la lectura. Us recomano vivament “Crònica de la independència” de la Patrícia Gabancho. Un llibre que si hagués voluntat, només caldria utilitzar-lo com a full de ruta cap a la nostra plena llibertat.

La setmana negra

Ben mirat, la setmana blanca que contempla el nou curs escolar mercè a la nova llei d'educació, sembla ser que no serà tan mala idea....si més no, sembla que almenys les dates seran les adients per poder revolcar-nos al mig d'una nevada com cal. I fins i tot, sense voler-ho, els adults també podrem gaudir de tan merescudes vacances gràcies a la competència (del verb "ser competent") d'un quart poder anomenat Endesa. Esperem que no.

La setmana negra que tot just hem deixat enrere ens ha desat en safata força elements sobre els quals reflexionar i que ens venen abastament reflectits dia sí dia també, en les cròniques periodístiques i en les boques de cada conciutadà que s'ha vist condemnat a sobreviure mitjançant recursos propis del segle XIX (vegeu el meu post anterior), a causa de la gran apagada de març de 2010.

Però pecarem d'il.lusos si pensem que l'apagada ha afectat només el sistema elèctric. No. L'apagada s'ha donat també en la capacitat de certs departaments governamentals a l'hora de redactar plans d'emergència i programes de crisi. A la universitat, ens deien: el món es divideix en dos tipus d'empreses (o entitats, institucions...el que es vulgui): les que han patit alguna crisi i les que l'han de patir. Quina veritat! Les primeres ja tenen l'experiència, i per tant aquesta els ha ofert un punt d'inflexió per a la millora dels procediments i l'establiment de mesures correctores. Les segones, tot i saber que les patiran, no fan res per evitar-les. O no fan prou. I aquí ens hi hem trobat nosaltres. Esperem i desitgem que, ara que ja hem canviat de categoria i hem passat a ser dels de la primera tipologia, les persones responsables en prenguin bona nota i comencin ja a treballar en un bon manual que ens serveixi de llumiguia a la resta de persones que en depenem, quan es donin circumstàncies tan excepcionals com les que acabem de passar. Se m'acut que molts alcades i alcaldesses ho agrairan. O no?

Cinquè dia sense llum ni aigua: la vida en versió 0,5.0

Cinquè dia sense llum ni aigua a casa. Ahir em vaig poder connectar a internet des de la feina i ahir per fi em vaig poder dutxar, també a la feina. No han tingut tanta sort ni la meva mare ni els meus tres fills, que porten confinats a casa des de dilluns al migdia. La mare fon neu al foc per poder tenir aigua per tirar el vàter i rentar els plats, i no ens canviem gaire de roba, només la interior perquè a més de no poder-la rentar, tampoc la podem eixugar. Avui hem dormit tres al meu llit, per allò de l'escalfor humana, tot i així amb dos parells de mitjons, xandall i dos jerseis, a banda de les mantes. A fora tenim encara uns 35 cm de neu glaçada que fan que haguem de treure el cotxe estirant-lo amb un tractor. El menjar del congelador i la nevera és a hores d'ara enterrat al pati en un forat colgat de neu. Tot i això, estem bé. Segur que més bé que altres, persones grans, fràgils, nens petits, bebès, persones sense recursos...Aquests dies hi ha hagut un centenar d'intoxicats per inhalació de monòxid de carboni a les nostres comarques, perquè les persones actúen a la desesperada per tenir alguna cosa que els proporcioni calor. Sembla ser que encara tenim dies de fred i que la situació no té caire de millorar.
Seguirem sense llum, sense aigua i amb un paisatge desolador, trinxat absolutament.
I mentrestant, alguns gamarussos tertulians, entre ells alguna gamarussa de RAC1, ahir encara deia que la situació no havia estat tan excepcional.
Que vingui un parell de dies amb nosaltres, a casa, que nosaltres estem bé, i viurà la vida versió 0,5.0 en ple segle XXI.

Em dic Rovira, Montse Rovira

La setmana passada vaig assistir a Barcelona a un congrés d’àmbit estatal en noves tecnologies, en concret sobre gestió de continguts web. Més enllà del propi congrés, prou interessant per allò de que ja estem caminant cap a la web 3.0, em va passar una anècdota que val la pena compartir, i després, reflexionar-hi.Resulta que arribo al lloc del congrés, l’hotel Juan Carlos I. (Ja de per sí podeu suposar que amb aquest nom ja te toca el voraviu i més quan només d’entrar al hall et trobes amb un quadre-retrat de 2 metres d’alçada del personatge en qüestió).

Però bé, al gra. Em dirigeixo a la taula on els congressistes havíem d’acreditar-nos, una taula atesa per amables hostesses. “Sí?”, em diu una. “Buenos días”. I jo li contesto: Em dic Montse Rovira. La noia comença a mirar el llistat, amunt i avall, del dret i del revés....Finalment, i amb cara de circumstàncies, em diu “Lo siento, pero por el nombre de Amdic Montse Rovira no me sale nadie!!”. Sense paraules. Si us plau, comenteu.